«Hacer de la lucha un continuo romper con los demás no es algo radical, lo radical y lo subversivo es construir algo colectivo en un mundo que ha sido diseñado específicamente para el aislamiento, la soledad y el desencanto»

pròleg a la Crítica de la Internacional Situacionista


Sovint parlar de la repressió a les nostres comarques se’ns fa una mica complexe. En una part del territori valencià, on sembla que aparentment impera la tranquil·litat i no passen aquestes coses, la repressió sona distant, com a una situació social molt allunyada d’aquesta realitat. Parlar de la repressió política a les comarques centrals és com parlar amb un llenguatge desconegut que sobta a l’oïda, i que per molt que ho intentem, no som capaces d’associar a les nostres vivències quotidianes. Sobre tot perquè ací, quan parlem de la repressió política, inevitablement sempre l’associem a conflictes greus, fets que sovint són exclusius i característics de ciutats grans com València, Barcelona, Madrid o el País Basc. Com si les coses, per aquestes terres, estigueren exemptes de conflictes.

Però no ens equivoquem, a les comarques centrals del País Valencià també hi ha conflictes, perquè ací, com a tot arreu, també hi ha lluites socials. Persones i col·lectius que al llarg d’aquests anys s’han organitzat legítimament per canviar la societat i conseqüentment, això ha conduit a la repressió política cap als moviment socials. O potser la crisi no ha arribat també a les nostres comarques? Els desnonaments, la reforma laboral, la precarietat, la despossessió social i el nous models d’acumulació del capital, malauradament també han arribat fins ací.

Ha sigut precisament aquest nou escenari, amb les seus dinàmiques destructives i d’exclusió, el que ha generat un estat de malestar en totes aquelles persones que ens situem sota l’epicentre de l’explotació en un món organitzat pel capital i basat en el benefici d’unes poques per damunt d’una gran majoria social. Es la fi de l’anomenat “estat de benestar”, de l’espoli generalitzat en benefici de les elits polítiques i econòmiques, i l’inici d’una nova etapa en el capitalisme que va portar a milers de persones arreu de l’Estat a la confrontació i al conflicte social per trencar la «pau social».

És per això que, com a conseqüència, a les comarques centrals ens vam haver d’organitzar per confrontar-nos amb una legalitat vigent que no pretenia protegir-nos d’aquestes noves condicions de precarietat, sinó tot el contrari: blindar i protegir aquelles pràctiques o institucions d’un model social malaltís basat en l’exclusió social de les persones.

El mateix model que, després d’anys de mantenir-nos al marge de la vida política mitjançant la somnolència del crèdit i la societat del consum, ens ha espentat a una crisi estructural per a que els més rics acumulen més diners, mentre els més pobres perden els únics recursos que tenen. El mateix model que ha deixat les nostres comarques amb centenars i centenars de vivendes construïdes, hui buides i en propietat dels bancs. El mateix model que després d’anys de vendre’ns un discurs del progres i del creixement, ha destrossat i cremat espais d’us públic per construir projectes urbanístics amb uns interessos privats. El mateix model que amb la seua voràgine mercantilista ens ha portat un model social basat en el consum i que necessita de plantes de residus per amagar totes les seues desfetes orgàniques i materials. El mateix model que després de l’ofensiva de la crisi cap a les classes populars d’arreu de l’Estat, va portar a milers de persones a organitzar-nos per donar una resposta al capitalisme, i que en alguns dels casos, molt al nostre pesar, ens va portar a la repressió política per part de l’Estat.

Cal no oblidar com la repressió va arribar a les nostres comarques a través de la Primavera valenciana, les mobilitzacions contra l’Alta tensió i la planta de residus d’animals, les diferents operacions antiterroristes realitzades durant el 2014/15, «l’operació Pandora i Aranya», o la condemna d’un veí d’Albaida per negar-se a participar de les estructures del sistema electoral. Totes elles van ser lluites legítimes que van portar a una confrontació directa amb la legalitat i la conseqüent repressió a les nostres comarques.

I és que l’Estat davant el conflicte sempre actua de la mateixa manera: mitjançant la repressió. Una formula molt vella per fer callar a totes aquelles que qüestionen les seus pràctiques, i que després de la crisi del 2008, sembla que, una vegada més, serà l’única manera perquè una amplia majoria social accepte les noves condicions que ens ha imposat el capitalisme. Tot acompanyat d’un conjunt de lleis com la «llei mordassa» o la reforma del codi penal. Dos lleis que significativament han suposat l’augment de la persecució dels moviments polítics contestataris, i la limitació de la nostra capacitat d’expressar-nos i de manifestar-nos. Unes lleis que, a més a més, estan encaminades a perseguir i condemnar l’exclusió social i la pobresa, assenyalant i castigant a aquelles que no tenen recursos per sobreviure en un món on l’accés al pastís de la riquesa material cada vegada és més reduït. Unes lleis per contra que no són iguals per a tothom, ja que mentre persegueixen i criminalitzen les idees i la pobresa, es mostren amb total impunitat cap als polítics corruptes, alts directius bancaris i assassins masclistes.

A ells els hi agradaria que tot això ho visquérem des del silenci i des de l’aïllament que sovint provoquen els processos repressius. Que la repressió, de la mateixa manera que la pobresa o l’exclusió social, fora un problema exclusivament individual de les persones. Que no tinguera una solució compartida perquè és d’aquesta manera com un model social basat en la lògica de la competència i l’individualisme salvatge ens ha ensenyat. Però davat d’aquesta manera d’entendre i relacionar-nos disgregadament, davant d’aquesta manera de resoldre els problemes aïlladament, aprenem a pensar i a afrontar la repressió i els problemes des del comú. Aprenem a donar una resposta col·lectiva per articular la solidaritat activa, i posar en pràctica aquella vella frase que diu «si ens toquen a una ens toquen a totes».

De la mateixa forma que volem construir conjuntament un món diferent, colze a colze construïm també la solidaritat per afrontar la repressió, ja que aquesta no és més que la conseqüència directa de tot un conjunt de lluites legítimes contra els plans d’aquells que des de dalt, des dels seus despatxos, amb les retallades, les seues reformes laborals, la privatització dels serveis públics, l’externalització del capital o la destrucció del nostre territori, volen condemnar les nostres vides i aquest món, una vegada més, a la misèria.

Colze a colze trenquem la repressió
Comarques centrals del País Valencià

Advertisements